El Palau de la Generalitat, seu de la Presidència

És una de les façanes més reeixides de la peculiar arquitectura gòtica catalana. Salva amb perícia el plec vertical que venia obligat pel carrer i resol els dos paraments que es formen amb gràcia i equilibri compositiu. Les dues fileres de finestres sobreposades, de les anomenades coronelles, li donen un aire imponent i bell alhora. Les grans, de dues fines columnes o mainells, mostren la noblesa dels espais interiors més importants.

A banda i banda del portal major senyalat amb l'escut de Sant Jordi, hi ha les entrades dels antics guardes de la casa, com es pot veure en les figures en relleu que hi ha a la dovella central de cada porta. Una d'aquestes portes, encara ara, fa les funcions d'entrada i control de personal i serveis.

A la planta baixa hi ha la Sala de conferències, amb capacitat per a més de 200 persones. Acull actes diversos que per la seva importància demanen un lloc amb la categoria simbòlica que representa el Palau de la Generalitat. Està equipada amb els dispositius tècnics necessaris, per tal d'ampliar les possibilitats de l'edifici en la celebració d'actes d'aquest tipus.

Annexes a la Sala de conferències es troben les Sales d'Antoni Clavé, que ocupen l'espai restant sota el Pati dels Tarongers. Estan dedicades a aquest important artista català (1913-2005) que va fer expressament les pintures de gran format que s'hi poden veure, acompanyades d'una selecció d'obres seves anteriors especialment significatives.

Constitueixen les avantsales o llotges de la sala d'actes, en complementen l'ús i donen entrada a la nova Sala de premsa.

Amb entrada per les Sales d'Antoni Clavé i amb façana al carrer de Sant Honorat, s'ha condicionat dues estances del segle XVII per a la nova Sala de premsa. Dotada d'equipaments tecnològics de primera línia, des d'aquest lloc s'atén la premsa i els mitjans audiovisuals i se'ls transmet les comunicacions oficials més importants, singularment els acords del Govern.

És un testimoni extraordinari dels característics patis que articulen i qualifiquen les cases senyorials catalanes, almenys des del segle XIII. Probablement el millor exemple, per la seva singularitat, bellesa i bona conservació.

L'entrada pel carrer del Bisbe té un gran interès patrimonial. S'hi conserva un treball escultòric sobre pedra que és una obra mestra de l'art gòtic internacional. El conjunt ve centrat per la representació de Sant Jordi a cavall, en alt relleu, dins un medalló que forma part de la barana de coronament del mur del portal. S'hi ha ponderat el detallisme, el ritme, l'expressivitat i el realisme de l'obra, començada pel seu autor, Pere Joan, quan només tenia 20 anys.

La barana s'assenta sobre el mur ornat amb un fris d'arcuacions cegues, que arrenquen des de 27 petites figures que, gràcies al seu realisme i vivacitat, semblen reproduir, talment, rostres de transeünts de l'any 1418.

El pati interior del Palau està envoltat per una galeria d'un gran interès arquitectònic. L'àmbit que es forma té un encant únic, probablement donat per la contemplació de les esveltes, finíssimes, columnes que filtren els espais interiors i l'exterior del pati, sobreposats, amb un ritme molt agradable. Ritme que pren tot el sentit al caminar cap a un o altre lloc de la casa, d'acord amb la funció de l'indret.

Es diu així a partir de les reformes fetes l'any 1928. Conserva, però, l'estructura original i les mènsules del sostre esculpides. Al principi, cap al 1425, fou la sala més important de la casa, on es feien les reunions del consistori. Dóna al carrer de Sant Honorat, on s'obre amb tres finestrals gòtics. Ara fa d'avantsala o sala de rebre del despatx del president.

És una cambra que antigament era dedicada als Oïdors de Comptes, personatges importants que junt amb els diputats formaven el consistori de govern de la primitiva Generalitat. Té una petita porta d'accés des de la galeria i disposa d'una de les grans finestres coronelles de la façana del carrer de Sant Honorat.

Ara fa les funcions de despatx de treball i representació del President.

Hi ha la tradició de considerar aquest lloc com l'antiga cambra de l'Arxiu de Comptes, on hi hauria guardats els documents de la casa i hi treballarien el regent dels comptes i altres oficials.

Des del 1975, les quatre parets de l'estança són decorades amb uns murals i un vitrall de Jordi Alumà, al·legòrics a la història de la casa. Ara es fa servir de sala d'espera de les visites de respecte del president.

Les darreres obres que va fer Marc Safont a la casa, per acord de les Corts catalanes, van ser les d'aquesta capella. Sant Jordi ha estat des del segle XII una figura molt lligada als països catalans. Les referències de tot tipus que hi ha a la casa són extraordinàries, com la mateixa arquitectura i l'equipament d'aquesta capella. Es va construir a la planta baixa però al 1548 es traslladà al lloc on és ara, a la galeria de la planta noble.

El Pati dels Tarongers ha passat a caracteritzar l'edifici. Durant molts anys les cases riques urbanes, a més del pati central, acostumaven a tenir un hort o pati on s'hi plantava tarongers. La primera etapa d'ampliació de l'edifici fou cap al nord. Se n'ocupà principalment el fuster arquitecte Antoni Carbonell, que construí les dues llotges mig gòtiques mig renaixentistes i el primer pati de tarongers. Gràcies als amos diputats i a l'artífex Carbonell, l'obra d'ampliació es féu seguint el model iniciat per Marc Safont al pati gòtic. Aquest fet tingué uns efectes molt plausibles, sobretot quan més tard es seguí la mateixa pauta, en la darrera etapa d'expansió de la casa cap al nord conduïda pels Ferrer.

Per sobre del carrer del Bisbe i des del Pati dels Tarongers, el pont comunica l'edifici històric amb la residència presidencial, a les Cases dels Canonges. Es va inaugurar el 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, no pas sense polèmica. El seu toc pintoresc li ha facilitat un èxit turístic remarcable. Conté notables mostres del bon fer dels antics artesans del Modernisme.

El cos d'edifici que dóna al carrer de Sant Sever i al Pati dels Tarongers es va fer el segle XVII per allotjar-hi l'arsenal. Aquesta àrea s'ha habilitat per allotjar els despatxos del Gabinet de la Presidència.

Quan es va construir aquesta sala, era destinada a arxiu. Dóna als carrers de Sant Honorat i de Sant Sever i ara és on habitualment es reuneix el Consell Tècnic, òrgan col·legiat que dóna suport al Govern, format pels secretaris generals de cada departament.

El nom li ve de l'any 1990, quan s'hi va instal·lar l'obra d'aquest artista dedicada a les quatre grans cròniques medievals catalanes. El 2006, quan el Saló Daurat es va rehabilitar com a sala de Govern, el gran mural i la gran taula rodona que presidia van ser-hi traslladats.

La Sala de Joaquim Torres-Garcia acull les pintures al fresc traspassades que aquest gran artista va pintar a les parets del Saló de Sant Jordi els anys 1912-1916, per encàrrec del president de la Diputació i després de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba.

S'hi celebren actes protocol·laris de naturalesa diversa, com la signatura de convenis, o fins i tot s'habilita com a menjador amb motiu de la visita de personalitats.

En origen aquesta gran sala es va construir per celebrar-hi les reunions del Consistori, màxim òrgan de govern de la Generalitat. L'espectacular i grandiós sostre teginat és el seu element definidor que s'ha mantingut fins avui mateix. S'hi instal·là una galeria de retrats dels sobirans de Catalunya que s'encomanà expressament al pintor italià Filippo Ariosto. Ara són en procés de restauració i tenen un interès molt considerable.

El Saló es va concebre, l'any 1597, com a nova capella de Sant Jordi. És un singular temple de tres naus construït a la primera planta de l'edifici. Al mateix nivell que la Galeria gòtica i el Pati dels Tarongers, forma part del cos renaixentista que va construir l'arquitecte Pere Blai.

El vestíbul es correspon amb les naus del Saló de Sant Jordi. Aquí els pilars són molt més baixos i cepats. Les voltes que semblen de pedra, en realitat són de maó, molt primes i rebaixades.

Per aquesta porta només hi accedeixen habitualment el president, els membres del Govern i les diferents personalitats que són rebudes en audiències o assisteixen a actes institucionals. També s'utilitza com a entrada dels vehicles oficials. El Cos de Guàrdia rep els membres del Govern i diàriament informa el president de les novetats.

S'edificava als volts de l'any 1600, davant un espai molt més reduït que l'actual, que es va començar a formar el 1823 amb l'enderroc de l'antiga església de Sant Jaume. Es volia obrir la casa cap al lloc de la ciutat més prestigiós i, alhora, ampliar-la amb noves dependències.

Són el conjunt de construccions d'origen i trets medievals que hi ha a l'altra banda del pont del carrer del Bisbe. Es van reedificar a finals dels anys 20 del segle passat, amb la voluntat de disposar de noves dependències i de dignificar l'entorn. S'hi condicionà la residència del president Francesc Macià, on morí l'any 1933. Actualment, a més de les estances de la residència presidencial, hi ha oficines administratives.

L'actual carilló del Palau de la Generalitat té 49 campanes de bronze i un pes total de 4.898 quilos. Aquest nombre de campanes, que abasten una extensió tonal de quatre octaves cromàtiques, li dóna la categoria de carilló de concert.

Va ser construït per la casa Petit & Fritsen, d'Aarle-Rixtel (Països Baixos), i fou inaugurat el 21 de desembre de 1976, pocs mesos abans del restabliment de la Generalitat de Catalunya.

En el vídeo, Anna Maria Reverté (carillonista del Palau) interpreta les peces N.3 Valsa-Chôro i N.4: Gavota-Chôro de la "Suite Populaire Brésilienne" d'H. Villa-Lobos.